Unes 16 hores de vol vam necessitar els Dansaires del Penedès per creuar l’Atlàntic i arribar a Sud-amèrica per primera vegada a la nostra història. Nova York, Washington, San Francisco, Las Vegas, Mèxic... La colla tenia entre cella i cella el desig de visitar la part sud del continent i el Perú va ser el destí escollit per a fer la difusió de la nostra dansa, la sardana.
El mes d’abril, vam volar fins al Perú per fer un viatge de dotze dies, organitzat per a una cinquantena de persones, dels quals la majoria van fer una extensió de tres dies per visitar Nazca.
La capital de l’Imperi Inca
Fent una visita ràpida per Lima, aquell mateix vespre vam agafar un avió direcció Cusco, ciutat que va ser la capital de l’Imperi Inca. Només arribar a l’aeroport i agafar les maletes, uns peruans molt amables ens fan oferir fulles de coca perquè els seus efectes serveixen per neutralitzar el mal d’altura, ja que la ciutat es troba a uns 3.400 msnm.
El dia que vam fer la visita per la ciutat, vam començar per la fortalesa de Sacsayhuaman, situada a 2 km de Cusco. La fortalesa està formada per tres plataformes superposades d’aproximadament 360 m de llarg i protegides per murs de pedra. El que més ens va impressionar és com els Inques treballaven la pedra donant-li formes tan exactes i com la transportaven peces enormes des de les pedreres fins a les construccions. A una de les plataformes de gespa hi vam poder ballar la sardana La Colometa, per commemorar el centenari del naixement de Viladesau i per començar a conscienciar-nos que ballar sardanes a 3.400 msmn no ho pot fer qualsevol.
La mateixa nit de la visita a Cusco, com és tradicional a tots els viatges, vam anar a sopar a un restaurant on ofereixen un espectacle folklòric del país. En aquest cas, vam poder veure una agrupació musical on l’instrument que destacava era la flauta peruana que tos coneixem de la música de relaxació. Tot seguit vam gaudir de diverses danses, de les quals una ens va sorprendre molt. Van demanar a una de les nostres dansaires que sortís a l’escenari per participar. Aquesta consistia que un de la parella havia d’anar encenent mistos per intentar cremar el mocador de la seva parella, que penjava del pantaló, mentre aquesta ho evitava movent la pelvis al ritme de la música.
Una de les anècdotes del viatge ens va passar just abans d’anar cap al restaurant. Durant la visita per la ciutat que vam fer durant tot el dia, vam observar com a la Plaza d’Armas, que és la plaça més important de la ciutat, hi havia algunes agrupacions practicant una desfilada. Per tant, just abans de sopar vam decidir oferir una exhibició de sardanes a la gent de Cusco. Ens vam presentar a la Plaza d’Armas uniformats i vam ballar Tota una història d’en Carles Santiago, sardana dedicada als Dansaires del Penedès, que aquest any hem celebrat el 72è aniversari. A continuació, amb la resta del grup i alguns peruans que es van posar a la rotllana, vam ballar Independansa d’en Jordi Paulí, fins que dos policies ens van demanar amablement que no podíem ballar a la plaça sense permís. No sabem que passaria a altres països si no demanéssim permís...
Els Dansaires del Penedès ballant a la fortalesa de Sacsayhuaman, Cusco (Perú, 2018)
Munay Pachamamma
Molt aviat ens vam llevar per agafar un tren a l’estació d’Ollantaytambo i dirigir-nos cap a Aguas Calientes, coneguda per les termes que hi ha dins la selva. Després de fer una breu ruta per l’indret, vam agafar busos llançadora que ens van portar a la visita més esperada del viatge, la ciutat perduda dels Inques, Machu Picchu.
Cap a meitats del segle XV, a l’Inca Pachacútec li va impressionar les particulars característiques del lloc delimitat per dues muntanyes, Machu Picchu (muntanya vella) i Wayna Picchu (muntanya jove). Així doncs, Pachacútec va manar construir un complex de luxe.
L’excursió va començar amb una visita per la ciutat passant pels llocs més importants: el mirador, el Templo de las Tres Ventanas, l’Intihatana, la plaça principal... Tot seguit, amb el petit sacrifici de pujar unes quantes escales, vam tenir el temps lliure suficient per pujar a un lloc més elevat i ballar la sardana Sota el Sol de Catalunya d’en Jaume Bonaterra. Per a la cultura andina, la Pachamamma (mare natura) és una divinitat, ja que els seus elements són els que donen la vida als seus habitants. Els inques tenen diverses danses que fan per a donar gràcies a la Pachamamma, per tant, nosaltres vam decidir ballar aquesta sardana per donar gràcies al Sol.
La colla a la ciutat de Machu Picchu (Perú, 2018)
Mostrant la nostra dansa a les autoritats
Dins dels dies en els quals estàvem allotjats a la ciutat de Puno, vam visitar el llac Titicaca, conegut com el llac navegable més alt del món. Dividits en dues llanxes motores, vam anar visitant alguns llocs de la part més costanera del llac. L’illa de Taquile va ser l’última parada que vam fer. És un indret bastant especial, ja que la seva societat es basa en el col·lectivisme i continuen vivint segons les antigues tradicions inques, dedicant-se a l’agricultura, l’artesania i la pesca.
Després d’una intensa caminada, vam arribar a la plaça principal on vam trobar a les autoritats fent el pregó. Tot seguit, ens van rebre i per agrair-ho vam ballar la sardana Estany de Travertins d’en Pitu Chamorro en honor a l’aigua, element important per a la cultura andina, ja que forma part de la Pachamamma. En aquest cas, vam ballar a uns 4000 msnm. Per a molts queda com una dada anecdòtica, però els que vam ballar recordem algunes cares de patiment quan s’aprovava el salt.
Ballant davant les autoritats de l'illa de Taquile (Perú, 2018)
Senzill homenatge
Una de les visites que va tocar més d’una fibra va ser a les illes flotants. A la Badia de Puno (llac Titicaca) hi ha un conjunt d’illes flotants, d’una grandària similar a la plaça de qualsevol poble. Aquestes estan construïdes amb totora, una planta aquàtica que creix al llac. Aquestes illes estan habitades pel poblat ancestral dels Uros.
En arribar a una de les illes, ens van fer una breu xerrada sobre els Uros i el seu estil de vida ancestral. Després, vam tenir l’oportunitat de fer una volta per l’illa i veure com a unes cases no molt més grans que una habitació, hi pot arribar a viure una família d’unes deu persones.
Finalment, tenint present que aquell mateix dia a Barcelona es va fer una manifestació pels presos polítics i els exiliats pel procés, vam decidir fer un senzill i emotiu homenatge. En Joan Morros, president de la colla, va fer un breu discurs recordant la situació política, social i cultural que vivim a Catalunya. Per acabar, vam dedicar un minut de silenci als presos, als exiliats, als que lluiten i als que han lluitat per la terra, tot escoltant unes notes del Cant dels Ocells.
Els Dansaires del Penedès flotant al llac Titicaca (Perú, 2018)
El vol del Còndor
Igual que a Sud-àfrica, ens va tocar matinar per veure la màgia d’algun animal, en aquest cas, el vol del Còndor. Després d’un breu esmorzar, ens vam dirigir en autobús fins al mirador de la Creu del Còndor. Són molt poques les hores del dia que aprofita el Còndor per sortir a passejar.
Abans d’arribar ja ens van avisar que moltíssims turistes fan la visita i marxen sense poder presenciar aquest fenomen. Però, la colla sempre està de sort per a aquestes ocasions, gaudint del vol del Còndor durant una llarga estona. Un fet curiós és el nivell de concentració que es pot arribar a tenir, ja que tothom està en silenci per no espantar-los.
Abans de marxar, ens vam apartar una mica de la gent per poder ballar una mica, tenint la gran fortuna que uns dels còndors va passar gairebé per sobre de la rotllana, observant els aproximadament 3 m d’amplitud que té, poc més d’un metre més gran que la d’un ésser humà.
La colla ballant durant el vol del còndor (Perú, 2018)
